Un Palau amb història
23 d'abril de 1905: Cerimònia oficial de la col.locació de la primera pedra
12 DE MARÇ DE 1904:
L’Orfeó Català encarrega a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner un projecte d’edifici i un pressupost d’edificació per al seu edifici social, el futur Palau de la Música Catalana.
L’Orfeó Català encarrega a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner un projecte d’edifici i un pressupost d’edificació per al seu edifici social, el futur Palau de la Música Catalana.
31 DE MAIG DE 1904:
S’aprova la designació de Domènech i Montaner per dur a terme el projecte.
13 D'OCTUBRE DE 1904:
Es formalitza l’escriptura de compra del solar del claustre de l’antic convent de Sant Francesc, sobre el qual s’edificarà el Palau.
Es formalitza l’escriptura de compra del solar del claustre de l’antic convent de Sant Francesc, sobre el qual s’edificarà el Palau.
23 D'ABRIL DE 1905:
Cerimònia oficial de la col•locació de la primera pedra.
Cerimònia oficial de la col•locació de la primera pedra.
19 DE MAIG DE 1906:
Emissió de sis mil obligacions de cent pessetes cadascuna destinades al finançament de les obres.
Emissió de sis mil obligacions de cent pessetes cadascuna destinades al finançament de les obres.
9 DE FEBRER DE 1908:
Inauguració oficial del Palau de la Música Catalana.
A partir d’aquí, la història del Palau com a sala de concerts s’identifica amb els esdeveniments musicals que hi han tingut lloc.
Al llarg de cent anys han passat per l’escenari del Palau les figures més il•lustres de l’elit musical internacional, com, entre molts d’altres, Pau Casals, Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Enric Granados, Blanca Selva, Emil Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Barbara Hendricks, Alfred Brendel, Sviatoslav Richter, Mauricio Pollini, etc.
En el terreny simfònic, cal remarcar la presència de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, amb Richard Strauss, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Mariss Jansons; l’Orquestra Filharmònica de Viena, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein; l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss Jansons, la Filharmònica d’Israel amb Zubin Mehta; l’Staatskapelle de Berlín i la Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, la New York Philharmonic amb Kurt Masur, la Filharmònica de Munic amb Sergiu Celebidache, la Philharmonie Orchestra amb Carlo Maria Giulini, el Concentus Musicus Wien amb Nikolaus Harnoncourt, etc.
Els compositors més importants del segle XX −com Maurice Ravel, Serguei Prokófiev, Igor Stravinsky, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Anton Webern, Robert Gerhard, Georges Enescu, Darius Milhaud, Francis Poulenc, Arthur Honneger, Frederic Mompou, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski o Pierre Boulez− han interpretat o dirigit les seves obres al Palau. La Sala de Concerts també compta en el seu historial amb l’estrena mundial de tres composicions transcendents, el Concerto per a clavicèmbal i vuit instruments de Manuel de Falla (5 de novembre de 1926, amb Wanda Landowska i dirigida pel compositor), el Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg (19 d’abril de 1936, en el marc del XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània) i el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo (9 de novembre de 1940).
Amb un esperit obert a tota mena de manifestacions d’interès cultural i musical i amb una decidida vocació de modernitat, també han actuat a l’escenari del Palau figures com Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella. Duke Ellington, Tete Montoliu, Oscar Peterson, Wooddy Allen, Keith Jarret, Ella Fitzgerald, Michael Camillo, Tamara Rojo, Paco de Lucía i, darrerament, Bebo Baldés, Jorge Dexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Nohra Jones, etc.
El Palau ha estat el marc idoni per a diverses manifestacions d’identificació cívica, cultural i nacional. En el terreny estrictament polític, des de l’Assemblea de Solidaritat Catalana (29 de juny de 1908) fins als coneguts com els Fets del Palau (10 de maig de 1960), amb els incidents derivats de la prohibició governativa d’interpretar El cant de la senyera en un concert de l’Orfeó Català dedicat al centenari del naixement del poeta Joan Maragall.
També el Palau va esdevenir un marc de prestigi per al moviment de la Nova Cançó, fins al punt que actuar-hi en solitari –fer un Palau− comportava la consagració d’un cantant: Raimon fou el primer que va aconseguir-ho (26 de gener de 1967). I finalment, en l’esfera cultural, va esdevenir durant uns anys la seu habitual d’espectacles teatrals: Teatre Experimental Català, Companyia Adrià Gual i, particularment, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) que féu funcions d’un inexistent Teatre Nacional.
Inauguració oficial del Palau de la Música Catalana.
A partir d’aquí, la història del Palau com a sala de concerts s’identifica amb els esdeveniments musicals que hi han tingut lloc.
Al llarg de cent anys han passat per l’escenari del Palau les figures més il•lustres de l’elit musical internacional, com, entre molts d’altres, Pau Casals, Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Enric Granados, Blanca Selva, Emil Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Arthur Rubinstein, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Barbara Hendricks, Alfred Brendel, Sviatoslav Richter, Mauricio Pollini, etc.
En el terreny simfònic, cal remarcar la presència de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, amb Richard Strauss, Herbert von Karajan, Claudio Abbado i Mariss Jansons; l’Orquestra Filharmònica de Viena, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein; l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss Jansons, la Filharmònica d’Israel amb Zubin Mehta; l’Staatskapelle de Berlín i la Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, la New York Philharmonic amb Kurt Masur, la Filharmònica de Munic amb Sergiu Celebidache, la Philharmonie Orchestra amb Carlo Maria Giulini, el Concentus Musicus Wien amb Nikolaus Harnoncourt, etc.
Els compositors més importants del segle XX −com Maurice Ravel, Serguei Prokófiev, Igor Stravinsky, Manuel de Falla, Arnold Schönberg, Anton Webern, Robert Gerhard, Georges Enescu, Darius Milhaud, Francis Poulenc, Arthur Honneger, Frederic Mompou, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski o Pierre Boulez− han interpretat o dirigit les seves obres al Palau. La Sala de Concerts també compta en el seu historial amb l’estrena mundial de tres composicions transcendents, el Concerto per a clavicèmbal i vuit instruments de Manuel de Falla (5 de novembre de 1926, amb Wanda Landowska i dirigida pel compositor), el Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg (19 d’abril de 1936, en el marc del XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània) i el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo (9 de novembre de 1940).
Amb un esperit obert a tota mena de manifestacions d’interès cultural i musical i amb una decidida vocació de modernitat, també han actuat a l’escenari del Palau figures com Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella. Duke Ellington, Tete Montoliu, Oscar Peterson, Wooddy Allen, Keith Jarret, Ella Fitzgerald, Michael Camillo, Tamara Rojo, Paco de Lucía i, darrerament, Bebo Baldés, Jorge Dexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Nohra Jones, etc.
El Palau ha estat el marc idoni per a diverses manifestacions d’identificació cívica, cultural i nacional. En el terreny estrictament polític, des de l’Assemblea de Solidaritat Catalana (29 de juny de 1908) fins als coneguts com els Fets del Palau (10 de maig de 1960), amb els incidents derivats de la prohibició governativa d’interpretar El cant de la senyera en un concert de l’Orfeó Català dedicat al centenari del naixement del poeta Joan Maragall.
També el Palau va esdevenir un marc de prestigi per al moviment de la Nova Cançó, fins al punt que actuar-hi en solitari –fer un Palau− comportava la consagració d’un cantant: Raimon fou el primer que va aconseguir-ho (26 de gener de 1967). I finalment, en l’esfera cultural, va esdevenir durant uns anys la seu habitual d’espectacles teatrals: Teatre Experimental Català, Companyia Adrià Gual i, particularment, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) que féu funcions d’un inexistent Teatre Nacional.